La Mort del Pare

Una veu interior? No pas exactament. És més estranya. És una veu interior i exterior, pròpia i impròpia, conscient i inconscient, jo i l’altre —com un altre d’home mateix, com és l’écho de Valéry—. És un xerrat sense aturador que de vegades atenem i sentim, que de vegades ignorem, si de cas anem atrafegats, però que no calla mai, ni dins de l’aigua ni a la cisterna. Una veu que ho diu tot, encara que no ho pronuncie; que tothora s’expressa, encara que només, si volem, la vocalitzem. És, suara, aquest mai-no-calla personal de cadascun i patrimoni de l’espècie, la negació de la determinació negativa que permet la formulació del concepte teorètic de mort del pare, cosa que, al seu torn, ha permès de conformar la matèria de la cosa que és La mort del pare, de Pere Bessó.

La mort del pare representa una doble vessant poètica en el camí; d’una banda la pèrdua de la figura paterna en el poeta resulta tan terrible en l’aspecte ancorador a la realitat com alliberadora en el sentit de presa de possessió completa de la jerarquia, l’ascens final. Bessó, en aquest 18é poemari, assumeix dues posicions; esdevé adult en contingut i en continent, així ara li pertoca el paper de guia final, del Do ut des.