Novetat editorial. Albuferenc de Berna Blanc

El proppassat 22 de novembre de 2018 es va presentar en societat el nou llibre de Berna Blanch, Albuferenc. Tot un passeig per l’Albufera i les marjals. En paraules del propi autor A Catarroja i els pobles que volten el llac tenim la immensa sort de tindre un paradís dins de casa,
un gran brollador d’arrels pròpies i de cultura. Parle de les nostres marjals, i de l’Albufera i de totes les coses relacionades amb ells, des de l’ofici del pescador, al caçador o a l’arrosser. Parle dels seus meravellosos racons i paisatges, de les seues sèquies, dels motors, de les barques, de la vela, dels camps, de les motes, del mornell, del samaruc, de la garsa o la fotja, del gamber i el palangre o dels nostres arrossos i el perol de l’all i pebre. Jo em sent, emocionalment parlant, molt unit a esta Terra d’Aigua. Un dels primers records que tinc és vore’m de molt menut dalt d’una barca en moviment on anava amb món pare arrossegant amb la maneta per l’aigua un cavall de joguet. Món pare fou mestre d’aixa, calafat, com es coneix de forma més comuna, i en ocasions l’he ajudat en el seu treball, donant-li la ferramenta, aguantant-li les posts mentre clavava claus i tatxes, llevant els trossos de fusta podrida, calfant quitrà per a pintar les barques amb la llanà o bé, en tot allò que em demanava. En fi, d’estar amb ell, de vore’l treballar, de dur-lo i tornar-lo als motors, vaig descobrir el llac i les marjals i l’amor per les coses que són nostres. Amor guanyat i augmentat de més major a força de camí i de passejos, d’hores de solitud arran de terra, de descobrir la poesia del fang, perquè jo vaig a parlar-los de l’albufera des de la mirada del poeta, no sóc llaurador, ni caçador, ni pescador, ni calafat,
sóc només poeta, i la marjal és la meua casa poètica. Perquè hi ha molta poesia en el fang i en el color del llepó i de la molsa, o en el so del vent en la boba i el senill, o en els bots del peix i l’espiga de l’arròs. És poesia el córrer de l’aigua en les sèquies i la meravella de la presència i el vol de les aus. Una poesia de bellesa tan variada com els paisatges que ens oferix segons les èpoques de l’any, o els moments del dia en què la visitem, de vegades seca i groga, altres verda, altres daurada o ataronjada de sol, altres, amb tot els grisos de la turmenta. I sempre atrapada en l’aigua, la llum, omnipresent de reflexos quasi sòlids. Quan estàs allí i alces la vista, i sents el mon pur, primari, és tan intensa la sensació de ser part, que et trobes lleuger, transparent, tan entre cel i aigua, que sembla que vas a diluir-te en ell, fer-te líquid, fer-te aeri, eixe contrast entre la densitat del fang, la ingravidesa de tot i eixa olor tan antiga de la sal on va oxidant-se i naixent el temps. És una poesia, l’albuferenca, visual, evident, tan fàcil de sentir, que et porta a la consciència dels propis camins interiors. Els convide des d’estes pàgines a conéixer o a aprofundir la meravella i la bellesa dels nostres pobles i les nostres terres que ens fan únics i conformen la nostra manera de ser i la nostra essència universal i valenciana.

Impressions després d’una lectura

La poeta Mercè Claramunt va presentar ahir una entranyable lectura poètica i debat posterior a la llibreria La impossible de Barcelona amb textos del seu poemari Insomne vida sonora (primera obra en solitari de Claramunt, que ja ha publicat obra en prosa i altres poemes en publicacions col·lectives).

Claramunt ens ha mostrat un poemari vibrant, amb un sentit de desequilibri il·luminador que és pura enginyeria lírica. En aquest sentit ha parlat de l’arquitectura del poemari, de com ha ponderat els elements primordials i els seus paral·lels en poemes no consecutius, que el lector pot anar descobrint durant la lectura. Ha estat així que, a poc a poc, la seua veu ens ha anat endinsant cap un món líric singular.

La potència vers l’extrem de les imatges poètiques, i a la vegada la contenció amb què Mercè Claramunt ens les planteja als seus poemes, seria incapaç d’afirmar-la sense haver-la escoltat.

És davant el sentiment, el dolor, el patiment, la llum, el contacte amb la pell i com ho explicita amb el moviment intern dels poemes, on la poeta es mou amb enorme mestratge. Sap el que ha de ser-hi i el que no.

La intensitat és tan alta que de vegades el poema vessa el vers, és aleshores que cal fer una ampliació de l’espai perquè hi càpiga en l’estructura visual del poema. D’altres, agrupats els versos en estructures fixes i coherents, la mirada es passeja o et porta a l’oscil·lació ocular interna del ritme i de les estrofes i la connexió entre els diferents elements (ritme, paraula, tema).

La poeta no necessita artificis en la seua lectura. La seua veu enamora des del començament. És indiscutiblement dolça i modulada, amb un potent ressonador que s’adapta segons el ritme intern del poema. Però, el que més t’admira es veure com tota aquesta capacitat de comunicació, enormement estètica, sempre comença amb un posicionament bàsicament corporal, com si Claramunt sempre que iniciés la lectura acomodés perfectament el cos a allò que vol transmetre: fixa els peus, estira el cos, mira l’auditori i t’explica una trama viscuda, escrita i sentida, sempre amb una arquitectura poètica que no deixa res a la improvisació.

No sé si és del tot conscient de tots aquest aspectes (diria que sí, per la seua recerca infinita del detall perfecte), però Claramunt corprèn amb la seua lectura des del primer vers.

Per a quan tindrem el proper poemari?

 

Jose Antonio Martín Soler

Barcelona, 19 de novembre de 2018

El Petit Editor en À Punt TV

El passat dilluns 9 de juliol fórem una part protagonista del programa Plaerdemavida d’À punt televisió. Entrevistaren el Petit editor dintre de l’apartat editar en valencià. Ací teniu l’enllaç per a que pugueu veure quin és el plantejament i com veiem el panorama editorial en la nostra llengua.

Gràcies a l’equip d’Ambra projectes audiovisuals i a les companyes de Plaerdemavida.

https://apuntmedia.es/va/entreteniment/programes/vist-en-tv/plaerdemavida/09-07-2018-marti-dominguez

Mercè Claramunt guanya en poesia els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians 2018

Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians
Xavier Aliaga, Manel Alonso, Mercè Claramunt, Gemma Miralles, Maria Dolors Pellicer i Silvestre Vilaplana són els guardonats amb els XXVIII Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, que reconeixen les millors obres publicades durant el 2017.
El digital Vilaweb ha estat reconegut amb el Premi de Difusió de la literatura que atorga la Junta Directiva de l’AELC al País Valencià.
La nit dels Premis de la Crítica tindrà lloc el divendres 29 de juny a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, en el transcurs d’una vetlada en la qual s’homenatjarà el poeta i traductor Joan Navarro.
Mercè Claramunt rebrà el premi al millor poemari de l’any, per Insomne vida sonora (El Petit Editor), el seu primer llibre de poemes, amb il·lustracions de Leonor Seguí i un epíleg de Ramon Guillem.
El jurat ha estat format per Josep Millo, David Navalón, Eduard Ramírez Comeig i Mercé Viana en les categories de poesia, literatura infantil i literatura juvenil; i per Francesc Esteve, Joan Garí, Àngels Moreno Vercher i Toni Valesa en les d’assaig, narrativa i teatre.
La Junta de l’AELC al País Valencià ha decidit atorgar el Premi de Difusió al digital Vilaweb, per la seua tasca en la difusió i promoció de la literatura catalana feta des del País Valencià arreu del domini lingüístic.