Impressions després d’una lectura

Impressions després d’una lectura

La poeta Mercè Claramunt va presentar ahir una entranyable lectura poètica i debat posterior a la llibreria La impossible de Barcelona amb textos del seu poemari Insomne vida sonora (primera obra en solitari de Claramunt, que ja ha publicat obra en prosa i altres poemes en publicacions col·lectives).

Claramunt ens ha mostrat un poemari vibrant, amb un sentit de desequilibri il·luminador que és pura enginyeria lírica. En aquest sentit ha parlat de l’arquitectura del poemari, de com ha ponderat els elements primordials i els seus paral·lels en poemes no consecutius, que el lector pot anar descobrint durant la lectura. Ha estat així que, a poc a poc, la seua veu ens ha anat endinsant cap un món líric singular.

La potència vers l’extrem de les imatges poètiques, i a la vegada la contenció amb què Mercè Claramunt ens les planteja als seus poemes, seria incapaç d’afirmar-la sense haver-la escoltat.

És davant el sentiment, el dolor, el patiment, la llum, el contacte amb la pell i com ho explicita amb el moviment intern dels poemes, on la poeta es mou amb enorme mestratge. Sap el que ha de ser-hi i el que no.

La intensitat és tan alta que de vegades el poema vessa el vers, és aleshores que cal fer una ampliació de l’espai perquè hi càpiga en l’estructura visual del poema. D’altres, agrupats els versos en estructures fixes i coherents, la mirada es passeja o et porta a l’oscil·lació ocular interna del ritme i de les estrofes i la connexió entre els diferents elements (ritme, paraula, tema).

La poeta no necessita artificis en la seua lectura. La seua veu enamora des del començament. És indiscutiblement dolça i modulada, amb un potent ressonador que s’adapta segons el ritme intern del poema. Però, el que més t’admira es veure com tota aquesta capacitat de comunicació, enormement estètica, sempre comença amb un posicionament bàsicament corporal, com si Claramunt sempre que iniciés la lectura acomodés perfectament el cos a allò que vol transmetre: fixa els peus, estira el cos, mira l’auditori i t’explica una trama viscuda, escrita i sentida, sempre amb una arquitectura poètica que no deixa res a la improvisació.

No sé si és del tot conscient de tots aquest aspectes (diria que sí, per la seua recerca infinita del detall perfecte), però Claramunt corprèn amb la seua lectura des del primer vers.

Per a quan tindrem el proper poemari?

 

Jose Antonio Martín Soler

Barcelona, 19 de novembre de 2018